Avui
m’agradaria parlar-vos de l’exigència. Cap a nosaltres mateixos i cap els
altres. Aquest sentiment que si no es regula pot ser destructiu.
L’exigència
ens porta a obligar-nos a nosaltres o als que ens envolten a ser com no som i a
forçar certes situacions fins a tal punt d’arribar a la incomoditat.
Sovint,
quan ens exigim per ser “millors”, moltes vegades inconscientment, ens acabem rosegant tant per dins que al final
perdem el nord. No cal ser els millors, sinó ser qui ets. Potser a vegades val
la pena baixar el llistó i posar-se metes que ens permetin respirar. Anar a assolint-les
amb calma. I no crec pas que això sigui un fracàs, potser és més aviat una
qüestió de supervivència. Saber-se adaptar els objectius a les situacions i
veure quan és el moment d’exigir-se i quan no, i sobretot, fins a quin punt.
Moltes
vegades les persones que s’exigeixen tant a elles mateixes també ho fan cap els
altres i esperen que els seus pròxims responguin com ells volen. Tan debò
tothom fos capaç d’acceptar als altres i a ells mateixos tal com són -tot i que
he de dir que saber com ets i poder-ho definir amb paraules és semblant a una
missió impossible. Si més no trobar una forma de ser amb la que et trobis
còmode- No estic dient que abandonem i no intentem progressar. Proposo permetre’ns
i permetre’ls cometre errors, que són la millor medicina i aprenentatge.
L’altre
dia vaig llegir una frase que em sembla molt adient per aquest moment, deia
així: “No oblidis mai d’on vens i cap a on vas”. És a dir, què va ser el que et
va motivar a proposar-te la meta en qüestió, però intenta que pel camí que els
que t’envolten i tu no acabeu desesperançant-vos. Accepta als demés i a tu
mateix. Us feu un favor –Aquesta és la relació que jo hi estableixo de moment-.
M’agradaria
que veiéssiu des d’on estic escrivint aquest text. És un lloc preciós, que
t’apropa a la pau desitjada, semblant al que us parlava l’altre dia. Gaudiu de
la foto ;)
També
us vull adjuntar una escena de Glee* en la qual el protagonista canta una cançó
que crec que s’ajusta perfectament al tema del que us he intentat parlar.
Que
quedi clar que tot això només són les meves reflexions i opinions i tal com diu
aquella frase feta...“para gustos, colores”.
PD: Un aplaudiment per la meva fidel seguidora Marina del blog: Blog Rinrinflu
Fantàstic post, la millor forma de agradar als demés és ser tu mateix! I el lloc de la foto preciós:)
ResponEliminaTotalment d'acord Eliu, ja ho saps. I m'encanta la cançó!
ResponElimina